Quan el nen es porta malament, fa alguna cosa incorrecte o inadequat, l'envien al racó o cadira de pensar amb el suposat objectiu de que entengui que ha actuat malament i que ha de millorar el seu comportament.
Per exemple:
Que ha pegat a la seva germana, a la cadira de pensar perquè aprengui que no s'ha de pegar; que ha tornat a tocar meu mòbil després de dir mil vegades que no és per jugar, "a la cadira de pensar, perquè aprengui a obeir! ", etc.
Què ensenyem?
Us proposo una reflexió, què li estem realment ensenyant al nen quan l'enviem a la cadira de pensar?
Creieu que un nen de 2 o 4 anys pensa realment sobre el que ha fet malament? El nen petit no té les habilitats mentals suficients com per a "pensar" per ell solet sobre si el que ha fet era correcte, sobre com podria haver expressat el seu enuig o potser la seva por a la seva germana sense enganxar-la, o integrar que les nostres normes es han de complir.
Com se sent el nen?
D'altra banda, com creieu que se sent quan és enviat al racó? Se sent trist, apartat, ferit, i sobretot, no volgut.
Perquè el nen pugui conèixer i saber què és el que ha fet malament ens necessita a nosaltres perquè ho anem guiant amb les nostres preguntes i reflexions i així pugui conèixer què esperem d'ell, que coses són correctes i quines no, quins comportaments són nocius o quins no.
Què aprèn?
Així doncs, què creieu que aprèn? Cada vegada que s'usa aquesta tècnica, el nen que aprèn és que quan ell fa les coses malament o incorrectes els seus pares no el volen, fins i tot aprèn des de ben d'hora que és un nen "dolent". Una cosa molt greu, perquè no hi ha cap nen dolent al món, hi ha nens mal etiquetats i danyats emocionalment que necessiten de límits, normes i amor, però que mai han estat dolents.
El nen que se sent així, és tan dolorós per a ell, que necessita protegir-se de aquest dolor creant una barrera d'insensibilitat. Per això, quan fem servir de manera habitual aquesta tècnica, deixa de tenir efecte en el comportament del nen, perquè ha buscat la forma d'anestesiar davant el dolor de sentir no estimat pels seus pares.
Un altre efecte secundari de fer servir aquesta tècnica és que el nen s'acaba identificant amb el missatge que li arriba d'aquest càstig: "ets dolent", (en cas contrari no li castigarien de manera tan cruel). Així que en breu el seu comportament comença a ser més rebel per demostrar-nos que realment és dolent, ja que és amb el que s'està identificant.
Si el que volem és que els nostres fills comprenguin quin comportament és l'adequat, els hem d'ajudar a corregir el comportament incorrecte proporcionant estratègies a asserenar fins que puguin escoltar-nos i atendre'ns amb claredat, i guiar-los després amb les nostres preguntes reflexives i exemples de com haurien d'haver actuat .
Per exemple: "La teva germana està plorant perquè li has fet mal creus que has actuat bé?, Què t'ha passat?, Què t'ha molestat? (escoltem sense jutjar). Si actues pegant li fas mal i es mereix que la curis donant-li un petonet i demanant-li perdó. La propera vegada que et passi el mateix li dius: "no em treguis la meva joguina", o "m'ho dius, que em molestes", millor amb paraules que amb punys ... Ningú es mereix que li facin mal ".
És clar, després de llegir aquest últim paràgraf ja sé el que heu d'estar pensant ... Que sona molt bonic, però que en calent ¡perds la paciència! I que totes aquestes paraules, preguntes i reflexions suposen temps, dedicació i no perdre els nervis. Exacte! No camineu equivocats, però us asseguro que val la pena ja que és la llavor que brollarà en els vostres fills en uns anys convertint-los en nens segurs de si mateixos, amb bona autoestima i amb eines per solucionar els seus conflictes amb els altres i amb ells mateixos.
Quan els pares perden la paciència i fan servir els càstigs és perquè no han après altres respostes educatives per ensenyar normes i límits, amb amor i paciència. Però sempre s'està a temps de ser millors pares!
Font: http://www.serpadres.es/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada